Max: entre Disney i Lovecraft

Aquest cap de setmana, dins de les jornades comiCS, ha estat a Castelló Francesc Capdevila, Max, autor guardonat amb el primer Premi Nacional de Còmic l’any 2007. Ahir -dissabte- al matí va signar exemplars dels seus llibres a Siragga Comics, juntament amb Manel Fontdevila i Alex Robinson, i a la vesprada va parlar sobre la seva trajectòria artística a la sala d’actes del Centre Social San Isidro.

Un dels molts moments interessants que ens va brindar la xerrada de Max va ser relatiu a “El encuentro entre Walt Disney y H. P. Lovecraft” (1985), sens dubte una de les seves narracions gràfiques més reeixides. En un dels textos del catàleg de l’exposició Panòptica, Jordi Costa conjectura que amb el relat d’aquella impossible trobada, amb aquella dialèctica imaginada entre la llum i la foscor, “Max aporta una extraña, esquinada, pero esclarecedora definición de sí mismo.” Doncs bé, sembla que aquesta interpretació va sorprendre en el seu moment el mateix Max. Però no perquè la trobés desencertada, sinó perquè no hi havia pensat mai des d’aquest punt de vista. Ell, va explicar, va voler ajuntar dos pols oposats com Disney i Lovecraft simplement com a joc creatiu, en aplicació del famós “binomi fantàstic”: una d’aquelles receptes ja clàssiques de la Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari.

Ahir, Max va rememorar també els anys daurats d’El Víbora, els seus inicis com a professional de la il·lustració, el seu aprenentatge i reinvenció constants, o l’arribada a l‘“humor metafísic” que practica a hores d’ara. Del seu nou blog, de títol inspirat i inspirador (el hombre duerme, el fantasma no), no en va dir res. I jo volia agrair-li la difusió que hi està fent de la seva feina. Li ho vaig dir personalment divendres a la nit i volia deixar-ne constància ací. Des que El Víbora va deixar de ser el seu canal primari de publicació -i d’això ja fa uns quants anys- havíem tingut molt difícil seguir la pista de la seva obra, que s’anava fent immensa, quantitativament i qualitativament, i en gran manera dispersa: portades de discos, il·lustracions per a revistes, cartells, calendaris, col·laboracions en fanzines i en tota mena de projectes, etc. etc. Amb l’exepció potser d’aquells encàrrecs dotats de continuïtat i d’un cert caràcter de mainstream editorial -com ara la il·lustració setmanal per al “Sillón de orejas” de Rodríguez Rivero en Babelia, o la coautoria de la sèrie “Filosofia per a profans” amb Maite Larrauri- no crec que tota aquesta -esplèndida- cornucòpia visual i conceptual hagi tingut fins ara la visibilitat que mereix.

Río abajo

Estic llegint Río abajo. De Pascal Rabaté. La vellesa i, per què no, la felicitat, si pot ser.

Fun Home

Estic llegint Fun Home. D’Alison Bechdel. Subtitulat “Una família tragicòmica”.

• Fun Home
• Ressenya

Quan era menut, els tebeos de Batman que es distribuïen ací eren d’una editorial mexicana, l’editorial Novaro. Bruce Wayne (Batman) era Bruno Díaz i Dick Grayson (Robin) es deia Ricardo no sé què. Recordo que una vegada em va costar unes quantes vinyetes, potser una pàgina completa, copsar que l‘“asilo de orates” on havien tancat el Joker era un simple manicomi. El castellà es podia parlar -escriure- de més maneres: qüestio gens òbvia en una Espanya tan poc global.