I have an excellent memory, or so I like to think, and so it troubles me when I find inconsistencies in my memories, which is a problem because it means I remember incorrectly, but can’t tell what. Which is why I write things down.
This is the short, perhaps selective memory that the internet suffers from. It is not acceptable to me that 21st century knowledge retention has become so short and shallow as to be overwritten by influential ranting on Twitter. A greater tool for the dissemination of misinformation has never been known.
There exists on the web a collective memory problem. It’s a famous fault in software engineers to instinctively favour reinvention over reuse, not just because they are unfamiliar with what came before, but because they misunderstand why it came before. This is a rule that is important to understand, so that it can be broken. It is not well understood, yet it is regularly broken.
Penúltima ronda
Compro per Internet un llibre de Cortázar que em faltava: Último round. L’he trobat en una llibreria de Sevilla i quan m’arriba per correu m’aturo un moment en la seva adreça postal: calle del Sol. Quina coincidència. A Castelló, nosaltres vivim al carrer de la Lluna.
Els dies següents vaig llegint-lo i faig servir el punt de llibre que m’han regalat, que té el nom i l’adreça d’aquella llibreria sevillana. Una setmana d’aquestes l’acabaré i el deixaré al prestatge. Si tot va bé, quan hi torni d’ací a uns anys per fer-ne una relectura, ja hauré oblidat com el vaig comprar. Llavors, tot sorprès, em demanaré quan va ser que vaig anar a Sevilla -on de fet no he estat mai-, com era l’establiment -gran o petit?-, qui em va atendre, si va ser un viatge de plaer o per feina, si vam tenir bon temps, l’hotel era agradable? Etc. etc.
Potser a poc a poc, pensant-hi, creuré recordar part de les circumstàncies i escriuré un apunt en aquest o en un altre bloc. O un conte.
Cervells grisos
Apunto ací l’enllaç d’un article citat per Quim Monzó la setmana passada, al seu article del Magazine. Monzó, amb l’ajuda d’Adolf Beltran i del New York Times, ens donava una llum d’esperança a tots els desmemoriats del món, en aquesta època de rapidesa juvenil i processament paral·lel. Quan no ens recordem d’un nom, no és que el nostre cervell comenci a fallar, simplement hem anat obrint el focus: hem superat ja la necessitat de recordar els detalls i ara veiem millor el conjunt del bosc que tota aquesta jovenalla.
