Why the iPad Works for Writing
- It’s Easier to Focus
- From Apps to Accessories, the Tools Make the Experience
When the first iPad launched in 2010, critics were quick to lampoon the device for being geared too heavily toward content consumption. The criticisms weren’t entirely without merit, especially considering that the first-generation iPad didn’t even have a camera, and external media slots are still nowhere to be found.
Over time, the iPad has evolved into something that’s much more creation-friendly. It still doesn’t compare to a desktop or laptop computer for many things, but it’s great for quite a few others. Writing is one of them […]
Oh, My Hand: Complaints Medieval Monks Scribbled in the Margins of Illuminated Manuscripts
The history of bookmaking hasn’t been without its challenges, but never was its craft as painstaking as during the era of illuminated manuscripts […] a collection of complaints monks scribbled in the pages of illuminated manuscripts.
New parchment, bad ink; I say nothing more.
I am very cold.
That’s a hard page and a weary work to read it.
Thank God, it will soon be dark.
Oh, my hand.
St. Patrick of Armagh, deliver me from writing.
…i tornes a escriure com si tinguessis 19 anys. Més o menys com tota la resta de gent que escriu.
They said that in a good plot nothing happens that is not the result of what happened before or the cause of what happens next. I like reading stories like that, but I don’t write them because that’s not how life happens to me or to the people I know.
I have an excellent memory, or so I like to think, and so it troubles me when I find inconsistencies in my memories, which is a problem because it means I remember incorrectly, but can’t tell what. Which is why I write things down.
Els qui saben escriure, o bé tenen un talent innat, o bé s’esforcen com bèsties fins que n’aprenen.
Les estadístiques de lectura poden dir el que vulguin. Els que enviem correus electrònics cada dia sabem que la gent no llegeix. Punt.
Encara va pel món
Vicent Usó, sobre el camí emprès pels llibres quan els acabem d’escriure i se’n van de casa nostra, a propòsit de la seva novel·la El músic del bulevard Rossini:
[…] A poc a poc, doncs, cadascú emprén la seua drecera i, de tant en tant, només de tant en tant, te n’arriben notícies. I, com si es tractara d’un vell familiar que viu lluny, t’alegres de saber que les coses li van bé […]
Creure en tu
Perquè he après que una de les coses que fa que creguis en tu com a escriptora és parlar-ne sense modèstia, amb la mesura justa d’orgull, però amb alegria, satisfacció i el sa convenciment que ho estàs fent bé perquè ho dónes tot.
Tina Vallès: Propòsit a la solapa.
El meu viatge a la Lluna
En una entrevista en ocasió del quarantè aniversari del vol de l’Apolo 11, un astrònom espanyol que va col·laborar en aquells anys amb la NASA des dels observatoris del MDSCC explicava que, llavors, ells tenien la certesa que viatjar a la Lluna era només un primer pas, que nous coets més sofisticats no tardarien a arribar a Mart i que un nou horitzó espacial -vital- s’obriria a la humanitat. Amb el pas del temps, però, seguia reflexionant, aquell esforç històric més aviat havia servit per a fer-nos entendre que costós resulta eixir d’aquesta petita closca rocosa on vivim, que petits som i que limitades són -i seran, en un futur previsible- les nostres possibilitats d’anar més enllà.
I jo, avui que he enllestit per fi el meu nou llibre -probablement l’últim que escriuré1-, diria que el meu estat d’ànim és molt similar al d’aquell senyor. Quan tenia vint-i-cinc anys encara confiava que arribaria a ser un gran escriptor. Ara em consolo, sempre que faci falta, amb el pròleg de Los conjurados, de Borges:
Al cabo de los años he observado que la belleza, como la felicidad, es frecuente. No pasa un día en que no estemos, un instante, en el paraíso. No hay poeta, por mediocre que sea, que no haya escrito el mejor verso de la literatura, pero también los más desdichados. La belleza no es privilegio de unos cuantos nombres ilustres. Sería muy raro que este libro, que abarca unas cuarenta composiciones, no atesorara una sola línea secreta, digna de acompañarte hasta el fin.
1 No en penso escriure cap més, de “llibre”, en el sentit convencional del terme. Però segur que continuaré escrivint altres coses.
Escriure és un plaer, però revisar i reescriure cansa. S’assembla molt més a treballar.
Scrivener 1.52: integració amb iPhone via WriteRoom.ws
WriteRoom és un processador de textos per a Mac, pensat per a escriure sense distraccions. Treballa en mode de pantalla completa i no presenta res més que el cursor i el text que vagis escrivint: ni barra de menús, ni barra d’eines, ni accés a altres aplicacions que t’inviten a mirar el correu, navegar pel web, etc.
L’any passat va aparèixer la versió per a iPhone, molt útil per a prendre notes, amb una interfície molt simple en blanc sobre negre heretada del seu germà gran. Fa poc, la nova versió del WriteRoom.iPhone va afegir la possibilitat de sincronitzar les notes amb una aplicació web ad hoc: WriteRoom.ws (autenticació via compte Google).
Doncs bé, ara acaba d’eixir una actualització de Scrivener (el processador de textos per a escriptors) que permet baixar (importar) els textos que tinguis allotjats en WriteRoom.ws. És a dir: pots prendre notes en qualsevol moment amb l’iPhone o iPod touch, sincronitzar-les amb el web quan tinguis accés a la xarxa, i quan t’asseus davant del Mac pots incorporar molt fàcilment al teu projecte de Scrivener allò que hagis esborrallat.
Clive Thompson on the New Literacy
Wired es fa ressò del projecte Stanford Study of Writing. La professora Andrea Lunsford fa números i li surt que els joves d’ara escriuen molt més que cap generació anterior. És clar que sí: perquè una part important de les seves interaccions es fan per mitjà de les noves tecnologies, per escrit.
Ho hem repetit moltes vegades, no hi ha hagut mai tanta gent llegint i escrivint alhora arreu del món. I tanmateix els “intel·lectuals” tenim sovint la sensació que els joves no saben escriure, que tant els fa llegir, que la “cultura” no interessa ningú. Déu ser que ens fem vells?
The first thing she found is that young people today write far more than any generation before them. That’s because so much socializing takes place online, and it almost always involves text. Of all the writing that the Stanford students did, a stunning 38 percent of it took place out of the classroomlife writing, as Lunsford calls it. Those Twitter updates and lists of 25 things about yourself add up.
It’s almost hard to remember how big a paradigm shift this is. Before the Internet came along, most Americans never wrote anything, ever, that wasn’t a school assignment. Unless they got a job that required producing text (like in law, advertising, or media), they’d leave school and virtually never construct a paragraph again.
Notes post-debat sobre blocs i mitjans digitals
Ahir vaig participar en una taula redona de les II Jornades de Mitjans Digitals que l’associació Tirant lo Blanc organitzava a l’UJI…
Aquestes són algunes coses que vaig esmentar que es poden fer fàcilment a hores d’ara en el Web, més enllà d’escriure un bloc, i que estan esvaint la diferència entre llegir i escriure com van anticipar especulativament fa molts anys els teòrics de l’hipertext (vg. p. ex. Landow):
- Posar comentaris als blocs.
- Col·laborar en la Wikipedia.
- Posar fotos en flickr, explicar-les, comentar-les.
- Modificar, millorar, un treball compartit sota una llicència oberta de Creative Commons i tornar-lo a compartir amb la mateixa llicència.
- Compartir i comentar adreces amb delicious.
- Compartir i comentar una notícia, un apunt d’un bloc, etc., amb Google Reader.
Tot plegat, crec que això està fent que la publicació en Internet derive cap a una altra cosa diferent de l’emissió unidireccional que coneixíem, un model comunicatiu més interactiu i més semblant potser a un diàleg global.
D’altra banda, ací teniu l’enllaç a l’article de Clay Shirky sobre el canvi tecnològic i la crisi dels periòdics, d’on vaig treure moltes idees:
En alguna conversa després del debat, també vaig fer referència a les explicacions d’Ignacio Escolar sobre la seva destitució com a director del diari Público:
Cal remarcar que en aquesta entrevista Escolar contestava les preguntes que li van deixar els lectors en un apunt previ al seu bloc. I que les va contestar pràcticament totes: una actitud realment insòlita en el món del periodisme, on no és costum contar tot el que se sap, sinó més aviat ocultar tant com es diu.
Pensament beta
Un dels atractius d’escriure codi en compte de literatura és que et pots deixar un programa a mitges, sempre que més o menys funcioni. Ja hi tornaràs qualsevol altre dia a millorar-lo: afegir-li més funcions, o perfeccionar les existents. La beta perpètua.
No cal que un programa d’ordinador sigui perfecte, ni de bon tros. Però un conte o un poema en un estat semblant serien dolents. Serien impublicables.
Per això m’agrada escriure alguns dels meus programes, com els que fan funcionar aquest microbloc. I perquè és quasi tan creatiu com la literatura.
(No hi havia pensat en començar aquest apunt: escriure un bloc sí que s’assembla una mica més a programar, en aquest aspecte. No cal que un apunt sigui perfecte, etc. Blocs, i wikis, són escriptura en fase beta.)
