País de les meravelles

Molts anys abans que aparegués misteriosament entre Vilanova i Benlloc un aeroport sense avions, per a les persones, una nit d’hivern de 1887 va desaparèixer per art màgica l’antiga plaça de bous de Castelló, de propietat pública. D’aquest fet sorprenent ja no se’n recorden, és clar, ni els més vells, però el Dossier crític #5 d’Altre Castelló ens en feia memòria en la secció 2 titulada “El Cossi i els seus escamots nocturns. Negocis monopolistes i tauromàquia.”

Próxima a verificarse la inauguración de esta última Plaza, desapareció de modo misterioso la vieja, derruida durante la noche, sin haberse descubierto a los autores del hecho.

Símptomes del temps

A la ronda del Millars, just al mateix lloc on hi hagué, quan jo era menut, una vaqueria -sí, a Castelló l’any 1970 o 1971 encara es podien veure vaques- ara hi ha una botiga d’estris per a fer espionatge: càmeres, micròfons, llanternes, etc. I al costat, un altre establiment on et tiren les cartes del tarot o pots comprar amulets de tota mena. Símptomes del temps? (Senyals que el temps passa, vull dir.)

Preu del bonobús de 10 viatges: 6,06€. Una xifra bonica però tot plegat poc pràctic, no?

Fa uns anys ens rèiem amb aquesta broma: que l’UJI era la millor universitat de la província de Castelló. Ara que estan proliferant, també ací, universitats de diversa espècie, crec que l’UJI continua sent clarament la millor i que podem estar-ne ben orgullosos, malgré lui.

(La premsa informa aquests dies que tres universitats més, a banda de l’UJI, oferiran la titulació de mestre el curs que ve a Castelló. I que la Generalitat autoritza el CEU, però no l’UJI, a impartir infermeria i medicina.)

Fundació

La host del Rei Barbut i el Fadrí (torre campanar de Castelló).

Els ossos de Méchain, o les crisis de la cultura

Un periòdic és una empresa: un negoci. La seva relació amb el dret a la informació és -lògicament- instrumental. Semblant en això a la relació d’una editorial amb els drets dels autors. En fan ús com els convé a ells: no a tu o a mi, gamarús. Els periòdics no ens conten tot el que saben, ni tan sols tot allò que creuen que cal saber. Només allò que (creuen que) els cal contar per vendre millor (més) el seu producte.

Per causa -o amb l’excusa- de la crisi (són empreses) els periòdics han retallat plantilla, han despatxat treballadors. No ens ho han dit (no ens conten mai tot el que hi ha), però ho hem vist. Fa setmanes que les pàgines de cultura del Levante de Castelló són més magres i, sobretot, més sucursalistes. Ara ja només sabem, preferentment, el que passa a València. Mario Almela havia fet durant quinze anys una tasca immensa -i summament discreta- de difusió de la cultura local. Sense ell -sense la seva implicació que em consta que ha estat personal i ha anat molt més lluny del que li exigia ningú- ni les activitats del Fòrum Babel, ni les de la Fundació Caixa Castelló, ni tantes altres iniciatives dignes de lloança, haurien tingut el ressò i la transcendència pública que han tingut. Seria just que hom li ho reconegués i li ho agraís.

I jo, que no sóc ningú però sóc amic de Mario, no podria ara mateix ajudar a inflar -de franc- les pàgines que el periòdic (l’empresa) no vol pagar-li a ell. Des d’un punt de vista subjectiu, egoista, és una llàstima, perquè enguany tenia preparat el text que més avall us adjunto per a l’extra de les festes de la Magdalena del Levante de Castelló. Un text breu sobre una altra mena de crisi, o una altra cara de la crisi: una crisi moral que ens afecta socialment i que consisteix en el menyspreu de tot allò que tingui a veure amb el passat, o amb la cultura, i que no es pugui convertir en diners de butxaca ràpidament.

El progrés et passarà per damunt dels ossos

Pel que feia a la romeria de la Magdalena de l’any 1804, Pierre Méchain en va demanar el significat a mossèn Xavier Gargall del Molí, rector de la parròquia de Sant Nicolau i assidu també, com ell, a les tertúlies de cal baró, tot i la distància ideològica que el separava del noble il·lustrat.

-Així, rector, es diu que aquesta romeria commemora el trasllat al pla i la fundació de la ciutat on es troba ara.

Però, al mossèn, no es pot dir que li plaguera el caràcter civil de la celebració. Ell s’estimava més considerar-la un ritu penitencial, un vot de la pietosa població a Santa Maria en acció de gràcies per haver-la salvada de la pesta. El mossèn -ara veuràs la que t’amolle- va dedicar a l’ínclit convidat estranger un conte d’aquells de la vora del foc que a ell li explicaven les àvies quan era menut.

-Volien marxar d’aquesta terra damnada i per això van abandonar el Castell Vell. Però per més força que feren no aconseguien traspassar dqueixa ratlla traçada pel dimoni que vós esteu mesurant. Al final hagueren de restar en aquesta plana. Segons la llegenda, van encomanar a una conlloga de gegants i follets que desbrossaren el terme i espantaren els llops i altres animàlies que l’habitaven. El brancal de la meua església és fet amb l’os del dit menut d’un d’aquells titans.

-Ha, ha… no em faça riure, sinyo rector!

Méchain era una eminència. Astrònom, membre de l’Acadèmia de les Ciències de França i del Bureau des longitudes. De 1781 a 1799 va descobrir set cometes. L’any 1792 es va encarregar de mesurar la distància de Barcelona a Rodez, mentre el seu company Delambre feia el recorregut de Dunkerque a Rodez, a fi de calcular l’arc del meridià i establir amb precisió la longitud del metre. Uns anys més endavant va creure necessari efectuar nous mesuraments més al sud i va partir una altra vegada cap al Regne d’Espanya. Els treballs de triangulació el va fer viatjar arreu del País Valencià. A Castelló va ser el seu amfitrió En Faust Vallès i Vega, XII baró de la Pobla Tornesa i de la Serra d’En Galceran. Estant a Alacant va contraure la febre groga. Va tornar a Castelló i va morir a cal baró el 20 de setembre de 1804. Un carrer del districte 14 de París i un asteroide del cinturó principal -entre les òrbites de Mart i Júpiter- porten el seu nom.

-Tot el que us he dit -es refermava el mossèn amb un punt d’indignació- s’explica en un llibre, un incunable que guarden els frares del Desert.

Mossèn Xavier sentia gelosia de Méchain i tenia el caràcter agre. En una ocasió li va ensenyar la figureta de la Mare de Deu de Lledó i el científic francès en va fer un comentari despectiu, faceciós. Va ferir el clergue al viu.

-Maleït sigues, gavatx blasfem. Els tens el cor pres a tots amb el teu encant i la teua puta ciència. Et moriràs i et soterraran ací lluny de ta casa i no descansaràs mai en pau perquè el teu fotut progrés et passarà per damunt, et remourà els ossos!

De tot açò, en va prendre nota fa més de dos-cents anys amb molt bona lletra en Joaquim del Cullell, notari de la vila de Castelló de la Plana. I jo, que ho sé perquè ho he llegit en paperassa antiga, els ho he conte a vostès per si volen saber-ho.

• Pierre Méchain
• Pierre François Méchain i Castelló de la Plana
• El PSPV avisa a Sarkozy de que la obra daña la tumba de Méchain

Un cotxe de Google està fotografiant els carrers del centre de Castelló. Açò ja pareix una capital!

Taxis de segle en segle

Aquest estiu hem passat uns dies a Barcelona. Un dels taxis que vam utilitzar era una relíquia del segle passat, sense cap mena de climatització i amb una tapisseria d’skai digna d’anàlisis biològiques. Pel que fa al taxista, era d’aquells que et pregunten on és aquesta adreça que li has dit i per on s’hi va. Deu ser molt rar voler anar de Sants a la Barceloneta.

Un altre taxi que ens va tocar, en canvi, portava aire condicionat i navegador GPS. A més a més, t’enviaven un missatge al mòbil des de la central, amb el número del vehicle que aniria a buscar-te, una mica abans que arribés.

A Castelló, els taxis solen ser una cosa intermèdia, ni tan prehistòrics ni tan sofisticats. Acceptables: sempre que aconsegueixis trobar-ne un, que no és gens fàcil. Arribes a l’estació i no n’hi ha cap. O telefones i et diuen que no en tenen cap disponible, que tornes a intentar-ho al cap d’una estona. I tu, com que el necessitaves ara -per això trucaves- i no en un altre moment, et demanes quina mena de servei deu ser això.

Normativa? Quina normativa?

És que hi ha veïns que es queixen per qualsevol cosa. Comunistes, que diria el Tio Masclet. La municipalitat ens regala unes fogueres de primavera per endavant i aquests vinga protestar.

El ayuntamiento de Castelló recibió ayer la queja de varios vecinos del Peri 18 por las molestias que generaba la quema de rastrojos por parte de operarios municipales, que se prolongó durante todo el día […] El problema se ha generado después de la limpieza de matorrales llevada a cabo en los últimos días y que, en vez de proceder al traslado de los restos a un vertedero apropiado, se optó por la quema, incumpliendo la normativa municipal.

(Font: Levante de Castelló d’avui, p. 8. A l’edició digital no hi és aquesta notícia.)