WTF is HTML5 (and why we should all care)
- Flattr is a social micropayment platform that lets you show love for the things you like.
- Help support the people you like and enable them to continue with what they do.
- Add your own things to Flattr and receive appreciation from others.
El “mode Reader” del nou Safari 5 s’assembla bastant a Readability, un bookmarklet realment meravellós :-)
Actualització: Apple ha utilitzat el codi font (obert) de Readability.
The way you improve your iPad isn’t to figure out how it works and making it better. The way you improve the iPad is to buy iApps.
“
| — |
True, maybe, but I don’t really want to improve my iPad (well, I don’t have one). I just want to improve -simplify- my life and I want to know if an iPad, out-of-the-box, would help me to do that. Quoted from Cory Doctorow, Why I won’t buy an iPad (and think you shouldn’t, either), via OLDaily. |
I’m assuming we’re supposed to compare this approach to the freer alternatives such as community gardens and city parks. Ignoring for a moment the fact that these gardens are also regulated by serious restrictions on what one can and can’t do, it still puzzles me that the “walled garden” is presented as an obviously undesirable structure.
“
| — | Neven Mrgan, The Walled Garden. |
I predict that the profession known as “author” will be retired to history in my lifetime, like blacksmith and cowboy. In the future, everyone will be a writer, and some will be better and more prolific than others. But no one will pay to read what anyone else creates.
“
| — | Scott Adams, The Adams Theory of Content Value |
If you teach only what people need to get hired, you teach people to live only half a life.
“
| — | OLDaily |
[…] the Financial Times is reporting that Google is phasing out the use of Windows internally, as employees are migrated to either Linux or Mac OS X on machine turnovers or new hires. The policy change was precipitated in large part by the security breach attributed to Chinese hackers; Google’s IT leaders apparently feel that Microsoft’s OS represents too great a risk across the enterprise to leave it in place […]
Una aplicació per a iPhone/iPod touch, dissenyada per a col·locar l’aparell dins d’un llibre infantil i ampliar l’experiència del conte. Curiós. Via CreativeApplications.Net.
OpenID i OAuth
Avui em tocava explicar als companys del CENT en què consisteixen OpenID i OAuth, dos estàndards que volen flexibilitzar l’autenticació i l’autorització en un web cada vegada més “social”.
OpenID permet que l’usuari no s’hagi de crear un login i contrasenya nous en cada lloc on es vol registrar. Els llocs que hi són compatibles poden redirigir l’autenticació al proveïdor d’identitat OpenID que tu tries, p. ex. Google, Facebook, WordPress o RedIRIS (la xarxa acadèmica i científica que connecta les universitats espanyoles). El nom d’usuari/contrasenya se substitueix així per un identificatiu que és l’URL on es produirà efectivament l’autenticació, p. ex. l’adreça del teu perfil de Google o fins i tot una adreça única per a tots els usuaris de Google https://www.google.com/accounts/o8/id o de RedIRIS http://yo.rediris.es. Introdueixes aquesta adreça en un formulari i el lloc d’origen et redirigeix al teu proveïdor OpenID preferit. Després que t’hi hagis identificat, amb les teves credencials habituals, el proveïdor comunica al lloc d’origen que l’autenticació ha tingut èxit i que per tant tu ets qui dius ser.
OAuth, en canvi, serveix per a autoritzar que una aplicació web o d’escriptori utilitzi les teves dades d’una altra aplicació web, sense haver-li de donar el teu nom d’usuari i contrasenya d’aquesta altra aplicació. Per exemple, quan vols utilitzar Twitter amb una aplicació d’escriptori o d’iPone (Echofon, Twitterrific, etc.), o quan una aplicació web qualsevol et demana permís per a afegir els teus contactes de GMail. Fins fa poc calia que donessis el teu nom d’usuari i contrasenya de Twitter o GMail, amb el problema de seguretat consegüent. Ara, amb OAuth, l’aplicació que vulgui accés a les teves dades pot sol·licitar-ho directament a Twitter o GMail, que et demanaran confirmació a tu. Una característica molt bona d’OAuth és que es pot demanar permisos específics (accés als contactes, o poder enviar missatges, etc.) i per una durada de temps definida (només avui, una setmana, per sempre, etc.).
Que OpenID i OAuth es complementen mútuament ho prova OpenID Connect, una proposta recent d’extensió del protocol OpenID, amb la qual es pretén que l’autenticació d’un usuari pugui proporcionar també al lloc d’origen informació addicional sobre l’usuari: el seu nom, la seva foto, la seva adreça de correu, etc. Amb el seu consentiment, és clar. Bàsicament es tractaria de sumar OpenID + OAuth.
